Aquest descobriment del poder transformador de l’art també el va fer en un altre àmbit. L’any 1923, quan tot just feia un any que s’havia inaugurat una de les seves obres de mecenatge més famoses, la Fundació Bernat Metge (FBM), Francesc Cambó declarava en un discurs als seus col·laboradors:
Així, la passió va portar-lo, com tantes altres vegades en altres esferes de la seva vida, a l’acció. Tal com ell mateix explica a les seves Memòries, citades més amunt per la seva filla:
Quan jo era molt jove i estava en els primers anys de l’exercici de l’advocacia, sempre que feia un guany professional superior al corrent, el convertia, mentalment, en un viatge; després, un bon negoci no em donava gran plaer fins que el transformava, mentalment, en una empresa cultural o en l’adquisició d’una gran obra d’art. (Cambó, Memòries, 1981)
Aquestes dues facetes: les iniciatives editorials i la compra de quadres –eventualment destinats a les parets del MNAC i del museu del Prado– són les que van ocupar majoritàriament els esforços econòmics i logístics de Cambó en les dues etapes de la seva vida en què es va dedicar més a fons a la promoció cultural.
Totes dues obeïen, però, a un pla general conjunt molt ambiciós. La passió per la cultura calia sotmetre-la a una idea, justament perquè aquell poder transformador que ell mateix descrivia haver viscut en primera persona fos eficaç en un sentit, també, polític i social. Aquesta idea era contribuir de manera decisiva a la reconstrucció cultural del país. I això, en el context històric en què es va dur a terme (les convulsions polítiques dels inicis del segle XX i en el marc del Noucentisme), volia dir crear un nou “humanisme” per a Catalunya:
Des de l’any 1921, és a dir, des que jo vaig tenir fortuna independent, la idea de crear una cultura humanística a Catalunya sorgí en el meu esperit. (Cambó, Memòries, 1981)
En un altre punt de les seves Memòries n’explica el plantejament inicial:
Potser era una dèria meva, però, de molts anys, jo venia pensant que l’esperit anàrquic dels catalans, que els portava a un extremat individualisme i els allunyava de tota acció de conjunt, podia ésser degut al fet que Catalunya, en venir el ple del Renaixement, gairebé deixà d’existir i no va rebre la influència coordinadora i normalitzadora que el referit corrent espiritual produïa arreu del món. Aquesta dèria, aquesta il·lusió, em va fer creure que el complement indispensable de la difusió dels clàssics era posar a l’abast de tothom la contemplació d’un conjunt d’obres d’art renaixentistes. La meva afició va inclinar-me vers la pintura i jo vaig fer-me un pla d’adquisicions d’obres dels primers mestres de cada una de les escoles que més gran brillantor tingueren en el Renaixement i en el segle XVIII, en els períodes en què l’Art és menys estrident. Per raons que en el seu dia explicaré, del meu pla no n’he pogut realitzar més que una part; aquesta, però, és prou important perquè es pugui judicar de l’abast i la noblesa de la meva iniciativa. (Cambó, Memòries, 1981)
Així, doncs, fou justament en dos dels parèntesis forçats en la seva frenètica activitat política, el primer durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el segon durant l’exili voluntari arran de la guerra civil espanyola, que Cambó va tenir la motivació, els diners i el temps necessaris per centrar-se en el mecenatge d’una manera sistemàtica i seriosa.
El novembre del 1938, Cambó inicià el que a les Meditacions anomena “la segona etapa del meu mecenatge” i la fa dependre d’una motivació que no deixa d’estar emparentada amb l’ambició de la primera etapa: “donar a Catalunya –tan ingrata i tan estimada—un nivell cultural més sòlid i més eficaç i durador […]” (Cambó, Meditacions, 1982). Ho féu amb l’encàrrec a Josep Maria de Sagarra de prosseguir la versió catalana de la Divina Comèdia.
En una meditació del juliol del 1939 afirma:
La millor ocupació que jo podria donar als darrers anys de la meva vida –si la situació interior d’Espanya no me’n permet cap més—és consagrar-la a iniciatives culturals que, alhora que m’ocupin i em preocupin, em permetin anar invertint, en vida, la meva fortuna. (Cambó, Meditacions, 1982)
Així, doncs, juntament amb uns quants encàrrecs literaris de pes com el de Sagarra, també dissenyà un projecte més ampli de represa de les activitats de l’editorial Alpha, el segell que englobava les publicacions endegades en la primera i en aquesta segona etapa.
Malgrat la guerra i les magres perspectives que s’auguraven en aquest tristíssim final del primer terç de segle, Cambó no es deixà vèncer pel pessimisme, sinó tot el contrari. I aquesta esperança la fa extensiva a la resta dels seus projectes –que no es limiten als editorials– i, fins i tot, als projectes d’altri:
[…] Si els primers passos de les noves activitats de l’Editorial Alpha poden fer-se sense dificultats ni ensopegades [l’edició del IV volum dels Monumenta Cataloniae, sobre l’art mural romànic], hauré iniciat per a aquesta duríssima etapa de la seva història les publicacions catalanes d’alta cultura. Amb un pas més, una edició popular de Plutarc i de la Bíblia, el llibre en català tornarà a ésser gustat per la massa, evitant-se que un dejuni massa llarg no torni a corrompre la nostra llengua, arribada, en els darrers anys, a un punt tan alt d’afinament i puresa. I les iniciatives de l’Alpha segurament que en provocarien d’altres.
Penso de nou a transportar al castellà les versions de la Fundació Bernat Metge, que serviria per a restablir l’entesa i el contacte entre intel·lectuals castellans i catalans, sense el virus malèfic que els influí en el temps de Primo de Rivera i els que el seguiren.
I al costat d’aquesta tasca a Espanya, desitjo desenvolupar un mecenatge cultural a Itàlia, que podria començar amb la publicació de les Relazioni dels ambaixadors venecians encara inèdita, i si el govern d’Itàlia no hi posava dificultats podria estendre’s a la intensificació, pel meu compte, de les excavacions d’Ercolano i de Pompeia. (Cambó, Meditacions, 1982)
El camí, com és ben sabut, no va ser fàcil, i molts d’aquests projectes van quedar paralitzats uns quants anys o definitivament estroncats. Però la tenacitat de Cambó en va fer prosperar molts d’altres (dels quals podeu fer un tast en els apartats “Iniciatives editorials”, “Pintura” i “Altres obres de mecenatge” d’aquest web).
Cambó va ser, doncs, un mecenes completament implicat en les seves empreses. Lluny de cedir els fons i desentendre’s del desenvolupament dels projectes impulsats, hi aplicava de ple la seva reconeguda capacitat de lideratge; en paraules de la seva filla “fou sempre l’antítesi del diletantisme i de la superficialitat” (Cambó 1997). Un dels seus col·laboradors més estrets, Joan Estelrich, descrivia de la manera següent aquest compromís –que ja hem vist que va mantenir fins al final– en adreçar-li uns mots d’agraïment duran el segon sopar anual de la FBM, el 23 de maig del 1924:
Permeteu-me, il·lustre Cambó, d’expressar la meva gratitud per haver portat tants afanys a obres concretes, per haver fecundat i encarrilat tants esforços. Res no hauríem pogut fer sense la vostra virtut de fornir als altres confiança en si mateixos, sense el vostre empirisme organitzador, per dir-ho en dos mots, i sobretot sense la vostra generositat que us empeny, una volta concebuda o acceptada una idea, a lliurar-vos-hi tot sencer. Car, malgrat els pessimismes externs, us sabem tirànicament dominat per una fe incommovible. (Estelrich, Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins, 1922)
Políticament Cambó por tenir detractors, però en el camp concret de la política cultural catalana, en canvi, la seva tasca, empresa per voluntat pròpia, amb els seus recursos personals i sense haver de retre comptes a ningú, fou ambiciosa, admirable, sistemàtica i, el que és millor, enormement eficaç. (Fontbona, El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu 125è Aniversari, 2001)
Bona part de les obres de mecenatge iniciades per Francesc Cambó va continuar-les a partir del 1947, any de la seva mort, la seva família.
Referències bibliogràfiques
Cambó 1981: Francesc Cambó, Memòries, Barcelona: Alpha, 1981.
Cambó 1982: Francesc Cambó, Meditacions (dietari 1936-1940), Barcelona: Alpha, 1982.
Cambó 1997: Helena Cambó, “El meu pare”, dins el catàleg La col·lecció Cambó del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona: MNAC, 1997.
Estelrich 1922: Joan Estelrich, Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins, Barcelona, Editorial Catalana, 1922. Té versió electrònica.
Fontbona 2001: Francesc Fontbona, “El mecenatge en la dinàmica cultural”, dins El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu 125è Aniversari, Barcelona: Alpha, 2001, p. 125-139.
Jean-Honoré Fragonard, “Charles-Michel-Ange Challe”, 1769. MNAC