Col·laboradors de la Fundació

Aquesta contribució a fixar un català literari culte és, però, només un dels múltiples resultats tangibles de la particular relació del mecenes amb els intel·lectuals del seu temps. I és que ell “fou un dels primers polítics europeus a utilitzar intel·lectuals perquè despleguessin i gestionessin els seus ambiciosos projectes culturals.” (Riquer 2010). Del grau d’ambició i dels resultats d’aquests projectes en podeu fer un tast en els apartats “Obres de mecenatge”, “Iniciatives editorials”, “Pintura” i “Altres obres de mecenatge” d’aquest mateix web.

Així, doncs, “[j]a des del començament del segle, Cambó comprengué el destacat paper que havia de tenir dins del moviment catalanista aquell col·lectiu que, ja a l’any 1905, Josep Pijoan havia anomenat «les forces de la cultura», i que devien acompanyar els polítics en la tasca de millorar el poble català.” (Riquer 2010). D’acord amb aquest esperit col·laboratiu, indissociable de la seva cèlebre capacitat de lideratge, a les Memòries Cambó parla de l’encert a l’hora de triar el primer director de la FBM:

[…] Bon punt vaig tenir mitjans per a finançar l’empresa, vaig cridar Joan Estelrich –un jove quasi inèdit llavors– i li vaig comunicar els meus plans, i ell, que tenia per temperament l’entusiasme fàcil, s’hi engrescà de bell antuvi. Mai no m’he penedit de l’elecció, car si Estelrich, en confiar-li la direcció, no estava prou preparat per a tan difícil càrrec, no trigà a posar-se en condicions per a poder-lo dur amb tota dignitat. […] (Cambó, Memòries, 1981)

I la confiança i l’admiració que va desvetllar-li Estelrich va fer-les extensives a la resta de membres de l’equip fundacional. El 9 d’abril del 1923, en el discurs que va adreçar als treballadors de la FBM, a l’hotel Ritz, en el primer sopar anual de la Fundació, es congratulava d’haver pogut aplegar al seu voltant un equip de “brillants col·laboradors”:

[…] Calia trobar, de bell antuvi, un estol de col·laboradors entusiastes i doctes: aquests sou vosaltres.

És per vosaltres que jo veig ara segura la realització del meu somni.

La missió de la Fundació Bernat Metge no ha d’ésser tan sols la d’incorporar els clàssics grecs i llatins a la llengua i a la cultura catalanes; sinó que també ha de servir per a crear una generació d’humanistes.

[…]

En aquests temps de pertorbació i d’anarquia que viu la humanitat, i que tan accentuadament patim a Catalunya, la difusió de la cultura clàssica pot fer un gran bé: ella pot dur-nos un sentit d’equilibri i de mesura que no sempre hem tingut a Catalunya i a la manca del qual hem d’atribuir bona part de les tragèdies de la nostra història nacional de què patim encara les conseqüències.

La Fundació Bernat Metge compta avui amb tots els elements necessaris per a l’acompliment de la gran missió que li és consignada; té els mitjans materials per a assegurar la continuïtat de la seva acció; té al davant un home que és un formidable dipòsit d’energies; compta amb vosaltres que podeu i voleu servir la seva altíssima missió cultural i patriòtica.

Joan Estelrich i Artigues (Felanitx 1896 – París 1958)

Estelrich, que va arribar a ser “un dels homes més influents en el món cultural català, […] es definia a si mateix com a escriptor i empresari cultural, i també com a agitador polític.” (Riquer, Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich, 2010)

Va començar a desplegar-se com a “formidable dipòsit d’energies” des de ben jove. A Maó, on va estudiar, hi va fundar la Gaceta de Menorca l’any 1913. Un cop instal·lat a Palma l’any següent, va publicar poemes a La Aurora i va col·laborar a La Vanguardia Balear. El 1917 va fundar La Veu de Mallorca, un setmanari que era l’òrgan del Centre Regionalista de Mallorca, en el qual militava.

Aquell any va ser el representant de les Illes Balears a la Primera Diada de la Llengua Catalana al Palau de la Música, una intervenció que li va valdre un gran èxit i arran de la qual Josep Carner el va presentar a Francesc Cambó. D’ençà d’aleshores, “[l]es seves empreses culturals i el seu activisme cívic i polític van estar sempre promoguts i condicionats pels projectes del líder catalanista. De forma progressiva, la seva activitat cultural i política, i també la seva dependència econòmica, es va vincular de forma molt estreta a Cambó i no va voler mai deslligar-se’n.” (Riquer, Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich, 2010)

“Estelrich va exercí durant molts anys d’ajudant, secretari particular, conseller i íntim col·laborador de Cambó, en tota mena de tasques, tan culturals com polítiques. No era, per descomptat, un estudiós eminent, un llatinista (i encara menys un hel·lenista) de gran nivell. Es tractava d’un autodidacta genial, amb estudis més o menys inacabats en diverses universitats; proveït d’una enorme intel·ligència intuïtiva, unes lectures vastíssimes i un do de llengües i de gents innegable . També era un organitzador nat.” (Pòrtulas, La historia de la literatura greco-latina durante la Edad de Plata de la cultura espanyola (1868-1936), 2010)

Va treballar als serveis de cultura de la Mancomunitat “com a acòlit d’Eugeni d’Ors”, i l’ideòleg del noucentisme el va influir d’una manera decisiva a l’hora de projectar les empreses intel·lectuals que va dirigir. Va col·laborar a La Veu de Catalunya i es va afiliar a les joventuts de la Lliga Regionalista. Va treballar a l’editorial Gustau Gili i l’any 1919 va ser nomenat director de l’Editorial Catalana, una empresa editorial vinculada a la Lliga, en la qual va promoure la cèlebre col·lecció “Biblioteca Catalana”. El mateix any, Cambó el va posar al capdavant de l’oficina d’Expansió catalana (1919-1923), cosa que en feu “l’home més actiu de la propaganda de la causa catalana arreu d’Europa” (Riquer 2010)

L’any 1921, el controvertit polític i financer Joan March Ordinas el cridà a Palma per fundar i dirigir El Día. Al cap de mig any va tornar a Barcelona i, com s’ha apuntat més amunt, Cambó el va designar director de la FBM. Va estar al capdavant de la Fundació fins al 1936 i del 1942 al 1958, any de la seva mort. A més de dirigir-la durant la seva primera etapa va establir els criteris generals de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins basant-se en els de l’associació Guillaume Budé, la “Collection des Universités de France”. Aquests figuren, juntament amb els objectius generals de la institució, en el text fundacional de la FBM, l’opuscle Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins, redactat per ell mateix l’any 1922.

Va traduir el primer volum dels Discursos de Ciceró (1923), el primer volum de Quint Curci i el segon (Història d’Alexandre el Gran, 1926), en col·laboració amb Manuel de Montoliu; va revisar el primer volum de les Obres d’Ausoni (1924) i va supervisar, naturalment, la publicació periòdica dels volums programats. Això no obstant, el seu fort va ser, sobretot, la promoció i l’ampliació d’horitzons de la institució.

A tall d’exemple, l’any 1926, des de París, va intentar establir un acord internacional sobre les edicions dels clàssics grecs i llatins, contactant, entre altres, amb l’esmentada associació Guillaume Budé, i va pronunciar una conferència a l’Escola d’Alts Estudis de la Universitat de la capital francesa. Va participar en nombrosos simposis com a representant de la FBM, com ara el Congrés Humanista de Nimes de l’any 1932, juntament amb Joaquim Balcells; o l’Entretien de Budapest del 1936 sobre “Les humanitats clàssiques i la formació de l’home modern”, del qual va ser un dels promotors.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va representar la Lliga en els actes i les organitzacions que s’ocupaven de la qüestió de les minories nacionals. Va participar de manera molt destacada en la reunió de la Comissió de Minories Nacionals de la Union Internationale des Associations pour la Société des Nations a Sòfia l’any 1927.

El juny del 1930 va posar-se a dirigir la Unió Catalana, una plataforma de suport als projectes de Cambó, consagrada principalment als “estudis polítics, econòmics i socials”, on també treballaven Ferran Valls i Taberner i Josep M. Tallada.

Durant la Segona República va ser elegit diputat per Girona de la Lliga Catalana (1931-1936) i va ser president en funcions de la comissió d’Instrucció Pública del Parlament espanyol (1934-1935). Des del 1933, fou membre del consell de govern de la Lliga Catalana i, a partir del 1934, redactor de les revistes Després i La Nostra Terra. El 1935, fou membre de la delegació espanyola a l’Assemblea de la Societat de Nacions i, el juny de 1936, formà part del Comitè d’Enllaç de la Comunitat Cultural Catalano-Balear i signà la Resposta al Missatge dels Catalans. Aquell any, atès que va ser el delegat espanyol a la Comissió de Cooperació Intel·lectual de la Societat de Nacions, l’inici de la Guerra Civil el trobà a Budapest.

A partir del 1937 i fins al 1939 va dirigir, d’acord amb les directrius de Cambó, l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on s’editaven i es distribuïen publicacions favorables al govern de Burgos.

Després de la guerra va col·laborar, des de Barcelona, a la revista Destino i el Diario de Barcelona. Pensant en la producció estroncada de la FBM, va obtenir un permís especial de la censura per publicar obres en català “fins a completar la col·lecció”, cosa que va permetre reprendre’n la publicació, l’any 1942.

Arran de la mort de Francesc Cambó, va patir una certa precarietat econòmica que el va dur a compaginar la direcció de les empreses culturals cambonianes amb la feina de director literari de l’editorial Montaner i Simón. L’any 1949 va marxar d’Espanya. Es va continuar dedicant a les activitats editorials a Tànger, fins que a partir de l’any 1951 va tenir diversos càrrecs diplomàtics a la UNESCO, on va ser el delegat d’Espanya, residint a París, fins a la seva mort l’any 1959.

És autor de les obres: Per la valoració internacional de Catalunya (1920), Entre la vida i els llibres (1926), La qüestió de les minories nacionals (1929), La Catalogne et le problème des nacionalités (1929), Catalunya endins (1930) i Fènix o l’esperit de la Renaixença (1934), La persecución religiosa en España, amb altres autors, (1937), Las profecias se cumplen (1948) i La falsa paz (1949).

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 1893 – 1959)

Aquest admirat hel·lenista, poeta, traductor i crític literari és qui exemplifica millor el fet que, “en la primera etapa de la FBM, fins al 1936, els traductors més prolífics van ser també primeres figures de les lletres catalanes” (Ortín,“La Fundació Bernat Metge”, 2008).

Nascut a Barcelona, Carles Riba va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres i la de Dret a la Universitat d’aquesta ciutat. I va completar la seva formació a Munic, amb el professor Karl Vossler, els anys 1922 i 1923. L’any 1938 es va doctorar amb una tesi sobre Nausica de Joan Maragall.

Es va dedicar a la poesia, la traducció i les llengües des de molt jove –dominava el grec (antic i modern), el sànscrit, l’hebreu, el llatí, l’alemany, l’anglès, el francès, l’italià, el portuguès i l’esperanto.

La primera traducció que va publicar, el 1911, va ser de Les bucòliques de Virgili. Entre el 1915 i el 1918, va traduir relats d’Edgar A. Poe. La seva primera versió de l’Odissea, del 1919, va ser qualificada de “fita en el moviment literari renaixent de Catalunya” per la crítica. A començament de la dècada dels anys 20, també va traslladar al català, sobretot per a les col·leccions “Enciclopèdia Catalana” i “Biblioteca Literària” de l’Editorial Catalana en l’època que n’era el director literari Josep Carner, les Vides d’Alexandre i Cèsar de Plutarc, l’Antígona i l’Electra de Sòfocles, Els deu mil de Xenofont, els contes dels germans Grimm, El romanç de Tristany i Isolda de Bédier, L’inspector de Gògol; Pau i Virgínia de Saint Pierre; les narracions de Sienkiewicz (algunes, del rus i del polonès, per mitjà de llengües interposades).

L’any 1923 va entrar a treballar a les oficines Lexicogràfiques de l’IEC, on va treballar amb Pompeu Fabra en l’elaboració del Diccionari general de la llengua catalana. Per a la mateixa institució va traduir, el 1913, Dels capitans eminents de les nacions estrangeres, part de l’únic volum que es va arribar a publicar de la col·lecció “Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum cum Ibericis Versionibus”, dirigida per Lluís Segalà, el de les Vides de Corneli Nepos dedicat a les de Milcíades i Temístocles. Al cap d’uns quants anys va formar part de la Secció Filològica de l’IEC.

L’any 1925 va esdevenir un dels factòtums de la FBM. Cambó ho va enunciar, el 29 de maig, en el discurs del tercer sopar anual de la Fundació:

Des d’ara el senyor Carles Riba, que s’ha significat tan bellament en la tasca de revisió, roman vinculat a la Fundació Bernat Metge. A partir de l’any vinent tindrà cura de dues càtedres privades: una elemental i una altra superior.

En una entrevista que li van fer poc després Riba va declarar:

La meva vocació d’hel·lenista, que fins ara havia hagut de viure a l’ombra d’altres vocacions menys il·lustres, d’ara endavant esdevindrà, gràcies a En Francesc Cambó, la meva vocació central.

I la faceta didàctica d’aquesta vocació, Riba la va cultivar amb tanta excel·lència com les altres. Va ser professor de grec en altres institucions: la Universitat de Barcelona, entre el 1927 i el 1939, i  l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat, entre el 1916 i el 1939. Amb tot, sembla que “no hi ha cap dubte […] que va ser a la Fundació on el poeta Riba perfeccionà la seva figura de professor universitari” (Medina, “Davant dels setanta-cinc anys de la Fundació Bernat Metge”, 1997).

Amb el patrocini de Cambó va poder fer una ampliació d’estudis de filologia i metodologia de l’ensenyament a la Sorbona, a l’Escola d’Alts Estudis i al Col·legi de França, durant dos mesos l’any, 1925. Això li va permetre confegir un pla pioner d’ensenyament del grec (a Catalunya l’ensenyament dels estudis clàssics no es va renovar fins al 1932) que va exercir des de les càtedres de la FBM.

Els seus nombrosos deixebles el recordaven amb admiració. Eduard Valentí Fiol, un altre eminent col·laborador de la FBM, afirmava:

Tots conservem el record del nostre primer contacte amb ell com un fet capital, i considerem el seu tracte com una experiència decisiva, que d’una manera o altra ens ha imprès caràcter. (Valentí, Els clàssics i la literatura catalana moderna, 1973)

Al final de la primera etapa de la FBM, Riba va qualificar aquesta tasca editorial, formativa i de difusió dels clàssics –l’“altíssima missió cultural i patriòtica” de la qual parlava Cambó catorze anys abans– d’heroica:

Els estudiosos i homes de lletres aplegats dins la F. B. M. es proposaren sistematitzar esforços fins aleshores dispersos, donar-los continuïtat i responsabilitat conjunta, resoldre’ls en obra de cos i de massa, per dir-ho així. D’aquesta manera, i solament d’aquesta manera, l’eficàcia educativa podia ésser duta al màximum. En la història de la F. B. M. hi ha hagut, i sens dubte no és clos encara, el seu període heroic; el mateix, compte fet, de tota la nostra cultura: el del trànsit de la improvisació i l’autodidactisme al professionalisme especialitzat; i això sobre la tasca i sobre la marxa, tot fent l’obra que l’èxit mateix, en suma, confirma cada vegada més com a urgent. Cada col·laborador ha hagut de provar-se a si mateix, més difícilment que als altres, la seva vocació i la seva aptitud; i tots ells aplegats, preparar la vocació i l’aptitud de llur públic.

D’on l’eixamplament gradual, orgànic, de la primera idea de la F. B. M. Donada l’atonia de la Universitat de Barcelona abans de la seva renovació autonòmica, i a petició precisament d’associacions d’estudiants, foren creades càtedres de llengües grega i llatina: elementals on es formessin lectors; i superiors, on els col·laboradors futurs s’entrenessin en l’establiment crític dels textos i en llur interpretació literària fonamental; pensions a l’estranger completaven l’obra d’aquests veritables seminaris d’estudis clàssics. (Riba, “La Fundació Bernat Metge”, 1937)

Les traduccions de Riba són emblemàtiques. Va traduir Xenofont (els Records de Sòcrates i les Obres socràtiques menors, el 1923 i el 1924); Plutarc (les Vides paral·leles, en 15 volums, del 1926 al 1946); Ausoni; Èsquil (les set tragèdies que ens n’han pervingut en tres volums, en prosa, d’acord amb les normes d’edició de la Fundació, del 1932 al 1934); Sòfocles (totes les tragèdies en prosa, del 1951 al 1964; també les va traduir en vers, en edició de bibliòfil, a partir del 1951); Eurípides (totes les tragèdies, i, en vers, publicades pòstumament) i Homer (l’Odissea, la segona traducció de la qual, publicada el 1948, està “considerada un dels més grans monuments del català literari del segle XX”). L’any 1918 havia editat el Càntic dels Càntics i el Llibre de Rut, traduccions que el 1930 i el 1948 es van incorporar a la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana.

En el primer volum del seu Plutarc, publicat el 1926, hi va fer constar una ja cèlebre dedicatòria:

Aquesta primera versió de les Vides paral·leles és dedicada a Francesc Cambó, en esperança que, per ell, seran un dia realitat les altes aspiracions que, presidint el treball del gosat traductor, n’han fet, en temps de dany i de vergonya, més encara que una joia, un deure.

A més de traduir va portar a terme una feina sàvia i minuciosa d’edició, va revisar i corregir traduccions, i fixar els textos d’algunes edicions gregues. A partir de l’agost del 1936 va dirigir la Fundació com a comissari de la Generalitat, per bé que sempre d’acord amb Cambó. El 1937 va ser nomenat vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes i el 1939 es va haver d’exiliar. Va tornar a Barcelona el 1943 i es va reincorporar a la Fundació el 1946. A partir del 1958 en va tornar a ser director, però només fins l’any següent, en què va morir.

A banda de les traduccions esmentades, també va publicar el recull de poemes Versions de Hölderlin (1944, en edició clandestina) i traduccions d’obres de Leonid Andreiev, Tristan Bernard, Robert Browning, Cellini, Georges Courteliene, Charles Dickens, Nikolai Gogol, Franz Kafka, Kavafis, Gottfried. Keller, Lafcadio Hearn, Guy de Maupassant, Frédéric Mistral, Rilke, Henryk Sienkiewicz o August Strindberg. Durant l’exili també va traduir al castellà, amb pseudònims i sense publicar-les totes, les obres Miguel Ángel de Marcel Brion, Claudia de Geneviève Fauconnier, Dante de Louis Gillet, Hiperión o el ermitaño de Grecia de Hölderlin, Enrique de Ofterdingen de Novalis.

La seva celebrada obra poètica s’aplega en els llibres, tots reeditats posteriorment: Residu de “La paraula a lloure” (inèdit a l’època),  primer llibre d’Estances (1919), segon llibre d’Estances (1930, Premi Folguera 1933), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1942), Del joc i del foc (1946), Salvatge cor (1952), Esbós de tres oratoris (1957). L’any 1911 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Girona amb Ègloga.

Pel que fa a la teoria de la traducció i la crítica literària, les seves idees han creat escola. Es poden resseguir en les obres Escolis i altres articles (1922), Els marges (1927), Per comprendre (1937, Premi Maragall de la Institució de les Lletres Catalanes), i …Més els poemes (1957), en articles publicats, abans dels anys trenta, a La Revista o La Veu de Catalunya, o bé, sobretot, en les introduccions o les notícies preliminars de moltes de les seves traduccions.

Mitjançant la Fundació i gràcies, sobretot, als contactes de Joan Estelrich i Carles Riba, es van convidar professors i erudits de renom internacional a fer conferències a Barcelona, com ara, l’aleshores delegat general de l’associació Guillaume Budé Jean Malye, Karl Vossler, Antoine Meillet, Paul Mazon, Ernst Robert Curtius, Jean Plattard, Tadeusz Zielinski.

Després de les dues primeres etapes marcades per la direcció unipersonal d’Estelrich i Riba, a la FBM s’hi va establir una direcció corporativa per mitjà d’un Consell directiu. Va estar compost, en primer lloc, des del 1959, per Miquel Dolç, Josep Alsina, Joan Petit i Josep Vergés, amb la col·laboració de Joan B. Solervicens i Ramon Guardans Vallès com a secretari general. Més endavant n’han estat membres Joan Alberich, Manuel Balasch, Joan Bastardes, Jaume Berenguer, Àlex Broch, Francesc Cabana, Francesc J. Cuartero, Lluís Foix, Xavier Gómez, Pere Lluís Font, Marc Mayer, Jaume Medina, Jordi Pàmias, Jaume Pòrtulas, Pere J. Quetglas, Montserrat Ros i Antoni Seva. Els directors tècnics han sigut Montserrat Ros, del 1994 al 2007, i Raül Garrigasait, del 2008 al 2017.

Llista exhaustiva de col·laboradors de la Fundació

Referències bibliogràfiques

Cambó 1981: Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), Barcelona: Alpha, 1981.

Galí 1986: Alexandre Galí, Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900 a 1936, vol. 18, Barcelona: Fundació Alexandre Galí, 1986.

Gran Enciclopèdia de Mallorca, vol. 5, p. 128-129, L’Enciclopèdia.cat, Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Guardans 2010: Francesc Guardans, “Joan Estelrich i la Fundació Bernat Metge”, dins Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich. Palma-Felanitx 17, 18 i 24 d’octubre de 2008, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Consell de Mallorca, 2010, “Textos i Estudis de Cultura Catalana” 161, p. 71-82.

Medina 1997: Jaume Medina, “Davant dels setanta-cinc anys de la Fundació Bernat Metge”, Serra d’Or, 446, febrer 1997.

Ortín 2008: Marcel Ortín, “La Fundació Bernat Metge”, Visat núm. 6, 2008. Té versió electrònica.

Pòrtulas 2010: Jaume Pòrtulas, “Para una historia de la Fundació Bernat Metge entre 1922 y 1936”, dins La historia de la literatura greco-latina durante la Edad de Plata de la cultura espanyola (1868-1936). Analecta malacitana. Annex LXXVIII, 269-294.

Riba 1937: Carles Riba, “La Fundació Bernat Metge”, Nova Ibèria, 3/4, s/d (1937). Té versió electrònica.

Riquer 2010: Borja de Riquer, “Joan Estelrich i Francesc Cambó: les complexes relacions entre intel·lectuals i polítics”, dins Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich. Palma-Felanitx 17, 18 i 24 d’octubre de 2008, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Consell de Mallorca, 2010, “Textos i Estudis de Cultura Catalana” 161, p. 107-132.

Valentí 1973: Eduard Valentí Fiol, “Carles Riba, humanista” (intervenció en l’homenatge al poeta del 27-11-1953), dins Els clàssics i la literatura catalana moderna, Barcelona: Curial, 1973.