Les múltiples iniciatives editorials que va emprendre Francesc Cambó formen part d’un projecte d’una gran ambició i d’un abast amplíssim. El mateix mecenes explica que la primera, la Fundació Bernat Metge (FMB), la va concebre “abans que vingués la Dictadura [de Primo de Rivera, 1923-1930], i la publicació dels seus primers volums va iniciar-se amb anterioritat al cop d’Estat. […]”. I aclareix l’ambició del pla global:
De molt abans de tenir fortuna que en mi covava la il·lusió que la llengua catalana rejovenida trobés la seva cristal·lització per un llarg període en la versió de la Bíblia i dels clàssics grecs i llatins, feta amb la màxima cura i subordinant l’esperit comercial al patriòtic i cultural. […] (Cambó, Memòries, 1981)
Aquesta il·lusió va acabar engendrant l’esmentada FBM i la Fundació Bíblica Catalana. La primera és l’empresa literària iniciada per Francesc Cambó que ha perdurat més en el temps, del 1922 a l’actualitat. I la més valuosa. Ha estat definida com “l’element més destacat de Francesc Cambó per a dotar el país d’allò que li havia esta refusat, […] element cabdal en la reconstrucció d’una cultura” (Mayer, El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu 125è Aniversari, 2001)
L’objectiu de la cèlebre Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins en edició bilingüe i acompanyada d’una breu anotació crítica i historicoliterària, havia de ser, en paraules del seu primer director, Joan Estelrich:
[…] suscitar a Catalunya un novell humanisme intuïtiu i creador –no l’humanisme mediocre, de filòlegs pedants, que no sap retrobar la vida en les grans obres eternes. El nostre programa aspira també a suscitar l’interès de tothom. La adhesió, només, d’una élite poc nombrosa, no sabria satisfer-nos, car no volem crear simplement un luxe de vanitat nacional ni una cultura artificial del patriotisme. (Estelrich, Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins, 1922)
I en aquest programa de reconstrucció cultural, l’aspecte lingüístic era fonamental. Per Carles Riba, un dels principals factòtums de la Fundació, la intenció i el sentit de l’empresa havien de ser “actuar sobre una llengua en restauració, sobre un esperit en recobrament. Fer en suma del principi clàssic antic alguna cosa d’íntimament operant, en tant que replasmat i expressat en la llengua del sentiment i del pensament català […].” (Riba, “La Fundació Bernat Metge”, 1937)
L’excel·lent acollida que van tenir aquestes publicacions entre la crítica i els lectors va permetre que Cambó les qualifiqués “d’èxit esclatant”. I aquest prestigi cultural –que perdura encara– es va traduir en un ressò social notable durant la seva primera època. Les pàgines de societat de la premsa es feien ressò, per exemple, dels àpats anuals de la Fundació a l’hotel Ritz de Barcelona. Com ara les de la revista D’Ací d’Allà , des d’on es deia que “[e]l sopar de la “Fundació Bernat Metge” ha esdevingut l’ocasió per una mena de recompte de les activitats intel·lectuals de Catalunya. Sota la presidència d’En Francesc Cambó, que en el seu mecenatge ha palesat tanta intel·ligència com generositat, hom ressegueix la tasca acomplida i planeja les futures empreses.” (D’Ací d’Allà 1929).
La FBM fou, doncs, a més de la llavor del segell editorial que va acabar aixoplugant moltes altres col·leccions i publicacions fins més enllà de la mort de Cambó, un centre de formació cultural important, tal com descriu Carles Riba: “[…] entorn de la F. B. M., com a primer nucli, s’anà constituint l’anomenada Editorial Alpha, que organitzà el treball dels nostres humanistes i la seva difusió industrialment i comercialment, si fos lícit de parlar en termes tals d’una empresa deficitària per generós principi.” (Riba 1937)
És tradicional parlar de tres etapes de la FBM. En la primera, dels inicis al 1936, és de consens situar-hi el seu moment àlgid: “En el año treinta y seis, la Fundació había alcanzado en Cataluña un prestigio casi mítico; y empezaba a obtener una cierta repercusión en el exterior, en unos términos que ya no se recuperarían nunca más.” (Pòrtulas, La historia de la literatura greco-latina durante la Edad de Plata de la cultura espanyola (1868-1936), 2010). La segona, del 1936 al 1959, es vincula “de un modo indisoluble al magisterio, señero y dominante, de Carles Riba” (Pòrtulas 2010). I la tercera, del 1959 al 2007, es caracteritza per la continuïtat a través d’un consell directiu del qual va ser secretari general Ramon Guardans, gendre de Cambó. Actualment potser n’hi podríem afegir dues més: la quarta (l’origen de la qual ja va apuntar Pòrtulas 2010), del 2007 al 2017, és a dir de la mort de Ramon Guardans al moment en què la col·lecció va deixar de ser una fundació sense ànim de lucre per passar a mans del grup empresarial Som; i la cinquena, del 2017 a l’actualitat.
De la història, la rellevància i els fruits de la FBM en podeu trobar més informació en l’apartat “Col·lecció Bernat Metge” d’aquest mateix web i en la bibliografia i el quadre cronològic del final del text. L’opuscle històric Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins, on Joan Estelrich descrivia, l’any 1922, l’orientació, el pla i la realització de la flamant col·lecció, té versió electrònica.
La ja esmentada Fundació Bíblica Catalana (FBC) té l’origen en la Fundació Sant Damas, batejada així en honor al Papa del segle IV que va protegir Sant Jeroni, traductor de la Bíblia al llatí, i més endavant es va incorporar a l’editorial Alpha. El seu objectiu final, en paraules del seu primer director, el caputxí Miquel d’Esplugues, havia de ser “elevar un monument a la llengua a través de la Bíblia” (Esplugues, La sagrada Bíblia, 1928). La versió completa de la Bíblia, traduïda del grec i del llatí, l’havien de compondre 15 volums. El 1936 se n’havien publicat 13, i no va ser fins després de la guerra, l’any 1948 que va aparèixer el darrer, el Càntic dels càntics, en versió de Carles Riba.
Cal esmentar un cas especial en la primera etapa de les edicions de la FBC, el de l’edició del seu primer volum. Cambó, segons explica a les seves Memòries, va quedar fascinat pel pare Marie-Joseph Lagrange quan el va conèixer a Jerusalem i va decidir concedir-li un dels seus més grans desitjos: la publicació d’una sinopsi dels quatre evangelis en grec per a la qual el teòleg dominic, fundador de l’Escola Bíblica de Jerusalem, no trobava editor. Tal com van acordar, doncs, Alpha va publicar la Synopsis evangelica / textum graecum quattuor evangeliorum del pare M. I. Lagrange i C. Lavergne, l’any 1926; i la primavera del 1927, la seva versió catalana: la Sinopsi evangèlica (Text grec i versió catalana), traduïda per Lluís Carreras i Josep Maria Llovera.
Altres publicacions, com ara els tres volums de la “Biblioteca Hebraico-Catalana”, iniciada “amb el propòsit de traduir al català les més selectes produccions dels jueus de la nostra terra” (Cambó 1981) van tenir força menys ressò que les primeres. La manca d’èxit comercial, però, no va fer defallir Cambó, que també va impulsar la traducció de les obres dels Pares de l’Església a fi de tenir una Patrística catalana, tal com testimonien els volums de la sèrie «autors cristians» de la FBM. Així, un cop acomplert l’objectiu fonamental de publicar la Bíblia (reeditada i reescrita en un sol volum el 1968), Alpha va continuar editant obres relacionades amb els estudis bíblics fins al 2005.
La història d’aquestes col·leccions la podeu acabar de llegir en l’apartat “Fundació Bíblica Catalana” d’aquest mateix web i a l’entrada corresponent del Diccionari de la traducció catalana.
Una altra de les col·leccions emblemàtiques d’Alpha porta el nom de Clàssics de Tots els Temps. L’embrió de la col·lecció és l’encàrrec que Cambó va fer a Josep Maria de Sagarra l’any 1938 d’acabar la seva traducció de la Divina Comèdia. Aquesta obra en tres volums, el primer dels quals no va veure la llum fins al 1950, va formar part d’una col·lecció de traduccions exemplars, interrompuda amb la guerra i represa l’any 2011.
Podeu ampliar la informació sobre la col·lecció en l’apartat “Clàssics de Tots els Temps” d’aquest mateix web.
D’acord amb el seu pla general de política cultural, Cambó també va voler impulsar obres de referència en els àmbits de l’art, la història política i la història literària de Catalunya.
Pel que fa al primer, l’historiador de l’art Francesc Fontbona crida l’atenció sobre “una empresa molt lligada al col·leccionisme d’art i que, en canvi, sol passar molt més desapercebuda: la creació d’una col·lecció d’estudis de conjunt, amplis i sòlidament il·lustrats, aleshores infreqüents, sobre història de l’art català […]”. (Fontbona, El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu 125è Aniversari, 2001) Es tracta de la col·lecció Monumenta Cataloniae (Materials per a la història de l’art a Catalunya), un repertori gràfic i historicocrític dels monuments de l’art català en 13 volums, publicats del 1932 al 1966.
Els Monumenta van tenir com a autors alguns dels especialistes en art i arqueologia més prestigiosos de l’època, entre els quals hi ha Josep Puig i Cadafalch, Agustí Duran i Sanpere, Josep Gudiol Ricart, Josep Pijoan, Marçal Olivar, Joaquim Folch i Torres, Cèsar Martinell i Manuel Trens. Molts d’ells també formaven part de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC); així com força col·laboradors de la FBM, de la Secció Filològica de la mateixa institució. Aquest fet, condicionat per les dificultats de portar a terme una política cultural coherent des de les institucions publiques durant la dictadura, permet parlar de la “tasca complementària i substitutiva important” dels Monumenta, atès que intentaven “cobrir allò que l’IEC maldava per aconseguir i amb la col·laboració dels seus membres més rellevants” (Mayer 2001).
La relació de Cambó amb aquestes personalitats fou cordial i, sovint, fins i tot d’amistat, com en el cas de Puig i Cadafalch i Pijoan. Molts d’ells van ser també convidats a fer conferències a la Fundació Cambó de la Sorbona (sobre la qual trobareu més informació a l’apartat “Altres obres de mecenatge” d’aquest mateix web).
En el cèlebre (i accidentat) IV volum dels Monumenta, publicat l’any 1939, Josep Pijoan descriu, amb la seva vivacitat característica, el grau d’implicació de Cambó en les obres que encarregava:
Vull manifestar, als quatre vents, l’agraïment que sento perquè amb els vostres recursos i constant interès, hem pogut portar a bona fi la publicació d’aquest llibre. L’ajuda material que li heu concedit, no caldria ni esmentar-la; el llibre la revela bé prou; en canvi, allò que no se sabria, si jo no ho digués, és el molt que hi heu ajudat amb el vostre fidel entusiasme. Vivint ja allunyat d’Espanya i amb les altres fal·leres que dóna el Nou Món, sovint me n’hauria distret si vós, amb tenacitat patriòtica, no m’haguéssiu obligat a treballar-hi. Per això voldria que aquest llibre no fos mirat com una pura obra meva, sinó que fos per a tothom el llibre d’en Cambó, de les Pintures Murals Romàniques, fet per en Pijoan des de l’exili […].
L’Etnologia de la Península Ibèrica va ser un altre projecte, malauradament interromput, en aquesta línia de política cultural. Cambó en parla entre enorgullit i decebut en les seves Memòries:
D’acord amb Pere Bosch Gimpera i a base de la col·laboració d’alguns dels seus deixebles, es preparà la publicació d’una obra monumental sobre l’art ibèric. S’enviaren missions arreu d’Espanya per tal d’aixecar plànols de ciutats i fer fotografies de troballes. (Cambó, Memòries, 1981)
Només se’n va publicar el primer volum, l’any 1932. Aquest havia de ser la introducció del corpus “monumental” i havia d’anar seguit d’un atles, que sembla que es va confegir però no es va arribar a editar. Bosch i Gimpera, fundador de l’escola catalana de Prehistòria, hi va consagrar quinze anys de feina i l’acollida de l’obra publicada va ser notable: es van esgotar els exemplars de la primera edició i la crítica va ser molt favorable, fins al punt que va convertir-se en un referent sobre la prehistòria de la Península Ibèrica. Jaume Vicens Vives en va publicar una ressenya molt elogiosa a la revista Estudis Universitaris Catalans: hi deia que era el punt d’arribada i de partida de la investigació prehistòrica, atès que era una síntesi d’allò conegut i, alhora, la base per a portar a terme estudis futurs (Gracia, Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio, 2011).
Pel que fa a la història política i la literària, Cambó va sufragar la feina de Ferran Soldevila, Manuel de Montoliu i Jaume Massó i Torrents. L’obra de tots tres es va publicar (i reeditar) també a l’editorial Alpha.
Soldevila va publicar, entre els anys 1934 i 1935, la seva famosa Història de Catalunya, en tres volums. Al primer hi va fer constar el seu agraïment a “Francesc Cambó, que va tenir la iniciativa d’aquesta obra, va honorar-me encarregant-me-la, n’ha fet materialment possibles la redacció i la publicació, i el vívid interès del qual a seguir-ne les etapes no ha estat el menor dels estímuls que n’he rebut.”
Montoliu va publicar la col·lecció en vuit volums “Les grans personalitats de la literatura catalana” (que inclou produccions literàries dels trobadors a la Renaixença). La primera obra de la col·lecció es va publicar 10 anys després de la mort del mecenes i porta la dedicatòria:
A la venerada memòria de l’inoblidable amic Francesc Cambó inspirador d’aquesta obra.
Massó i Torrents va publicar el Repertori de l’Antiga Literatura Catalana. Estava projectat en tres volums, dos de poesia i un de prosa, però només en va aparèixer el primer, l’any 1932, editat per l’IEC. En paraules d’Albert Balcells “una guia completíssima de la literatura catalana medieval fins als inicis del segle XIV, […] que continua sent consultat pels estudiosos” (Balcells, Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943, 2013). En la dedicatòria, Massó hi va fer constar:
A Francesc Cambó, impulsor d’alta cultura, dedica aquesta obra en testimoniatge d’antiga amistat i de gratitud per haver-la acollida sota el seu patronatge en anys de prova per a l’Institut d’Estudis Catalans, J. M. T.
Arran d’aquesta obra, en una carta del 10 de gener del 1933, el president de la Secció Històrico-Arqueològica féu saber a Cambó que la institució havia acordat “manifestar-vos la reconeixença que l’Institut sent per la nova prova d’afecte que Vós heu demostrat per la nostra corporació. […] La vostra generositat […] és una prova del vostre mecenatge posat al servei de la cultura de Catalunya.”
Cal recordar que aquests reconeixements al·ludeixen, com ja s’ha apuntat més amunt, al fet que l’IEC va poder continuar les seves activitats durant els “anys de prova” de la dictadura de Primo —és a dir, quan la Diputació, un cop desmantellada la Mancomunitat, va retirar-li les subvencions— gràcies a l’ajuda de diversos mecenes, entre els quals destaquen Francesc Cambó i Rafael Patxot.
La relació amb l’IEC, però, venia d’abans. Durant l’època en què es va anar formant el fons de la Biblioteca de Catalunya, allotjada per l’esmentada institució, Cambó hi va fer donacions puntuals, com ara el Dictionarium seu Thesaurus Catalano-latinus verborum ac phrasium, de Pere Torra, i l’Ambrosii Calepini Dictionarium, el 1914. Un gest que va repetir alguna altra vegada, com l’abril del 1936 en què l’IEC li agraeix “l’esplèndid do que li haveu fet de l’obra monumental Description de l’Égypte feta per manament de Napoleó Bonaparte” que “[…] servirà als estudiosos i perpetuarà el vostre generós mecenatge.”
Finalment cal esmentar la participació de Cambó en el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, editat en volum únic per l’IEC el 1932 i que va ser el principal diccionari de referència, el normatiu, durant 63 anys. Al final del pròleg d’aquesta edició Fabra hi diu:
No volem acabar aquestes ratlles de presentació del Diccionari sense fer constar que no hauríem pas pogut enllestir-lo amb el temps que ho vam fer –sis anys– si no hagués estat per l’ajut que el senyor Francesc Cambó prestà a la iniciativa de la Secció Filològica, ajut que ens permeté dedicar-nos de ple a la tasca que ens havia estat encomanada. No podem menys, ací, que expressar al senyor Cambó la nostra gratitud i la de tots els nostres col·legues. […]
A final de l’any 1931, La Revista de Catalunya passava per un mal moment econòmic. Cambó, juntament amb altres personalitats, va contribuir a apuntalar-la participant en una quarta part del dèficit de la publicació. En una carta a Ferran Soldevila del 15 de gener del 1932 diu:
Si ells participessin en el dèficit com el Sr. Soliguer i jo, no és precís que m’associïn a mi a la propietat, car, amb que aquesta estigui en mans catalanistes, jo ja en tinc prou. (Fons Ferran Soldevila, Arxiu Nacional de Catalunya)
També fora de les activitats d’Alpha, Cambó va pagar l’edició del llibre L’Asie mineure en ruines (París: Librairie Plon, 1925), de Sadurní Ximénez Enrich. L’autor d’aquesta obra fou un personatge fascinant que havia fet de guia a Cambó en dos dels seus viatges, un per les costes gregues i l’Àsia menor l’estiu del 1923 i un altre a Egipte i Terra Santa, el 1925. Josep Pla va dedicar-li una semblança en la seva sèrie Homenots.
Justament Pla és un altre gran escriptor que Cambó sabé captar per als seus projectes culturals. Sembla que el mecenes va encarregar-li la polèmica biografia política Cambó. Materials per a una història d’aquests últims anys, publicada en tres volums els anys 1928, 1929 i 1930 i reeditada, amb modificacions de l’autor com ara un epíleg, el 1973.
Cambó també va finançar iniciatives relacionades amb la difusió de la literatura catalana de cara enfora.
L’any 1927 va contribuir a finançar una Exposició del Llibre Català a la Biblioteca Nacional de Madrid, que va dirigir Joan Estelrich i va tenir un patronat format per intel·lectuals de renom, com ara Ortega y Gasset, Marañón, Menéndez Pidal, Azorín, Américo Castro, Gómez de la Serna, Jiménez de Asúa, Sainz Rodríguez i Ossorio, i un Secretariat organitzador amb Jordi Rubió, Tomàs Garcés, Rafael Vehils, Joan Givanel i Antoni López Llausàs. També la van promoure el duc d’Alba, el duc de Maura i els editors de La Gaceta Literaria Ramiro Ledesma Ramos i Ernesto Giménez Caballero, una revista que va ser, també en part, patrocinada per Cambó. L’exposició, que va reunir sis mil llibres i va incloure diversos actes com ara un cicle de conferències sobre cultura catalana, va tenir força èxit (Riquer, Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich, 2010).
Des de França i de manera encoberta, va sufragar la revista Le Courrier Catalan, editada per la Société pour l’Encouragement de la Culture Catalane i dirigida per Alfons Maseras a París, des del 1924 al 1927.
L’any 1929, amb la col·laboració de Joan Estelrich, va patrocinar la Revue de Catalogne: Revue International des Lettres, des Sciences et des Arts amb l’objectiu de difondre l’estat de la cultura catalana en tots els àmbits. Editada des de Marsella, la va dirigir el catalanòfil Pierre Rouquette i, dels deu números anuals projectats, només se’n van publicar cinc, del març a l’agost, el primer any.
Més endavant, l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, dirigida també per Joan Estelrich i finançada per Cambó, va preparar i difondre diverses obres, a banda dels Boletín de Información Española i Bulletin d’Information Espagnole, d’aparició mensual, i la revista Occident, quinzenal. D’aquests llibres se’n van distribuir gratuïtament 34.700 exemplars durant els anys de la guerra. S’enumeren tots en el llibre de Josep Massot Tres escriptors davant la guerra civil, 1998.
D’aquests cal destacar la publicació, projectada originàriament ja el 1936 en tres fascicles, El terror roig a Catalunya. Hi van intervenir Joan Estelrich, Agustí Calvet, Octavi Saltor, Vicenç Solé de Sojo i Joaquim Reig. El primer volum va aparèixer el 1937 amb el títol La persecución religiosa en España (París: Librairie Plon), sense signatura. Va ser traduït a moltes llengües i el primer esborrany el va redactar el pare Antoni Ramon i Arrufat, traductor de la FBM i director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. A tall de prefaci hi ha el poema de Paul Claudel Aux Martyrs de l’Espagne.
També són rellevants les obres: Revolución y tradición, de Ramon d’Abadal i de Vinyals, en col·laboració amb Joan B. Solervicens, “que acabà en una edició privada –i gairebé clandestina– d’uns quants exemplars en castellà i altres tants en francès” (Massot 1998). La traducció al castellà la va fer Agustí Calvet, i al francès, Francis de Miomandre. I el llibre Grandeza cristiana de España: notas sobre la persecución religiosa (Tolosa: Les Frères Douladoure, 1938), del pare Lluís Carreras, que es va traduir a l’anglès: The Glory of Martyred in Spain.
Finalment, Cambó va fer un donatiu a la revista Quaderns de l’Exili que els seus editors van destinar a publicar, a Mèxic, el 1947, les Poesies de Màrius Torres, tal com queda testimoniat al colofó de l’obra, on es parla d’”un donatiu pòstum d’en Francesc Cambó, que haurà exercit un cop més el seu mecenatge”.
Cambó confessa a Josep Maria de Sagarra el seu desig de fer “alguna cosa important de cara als clàssics”.
Cambó anuncia la creació de la Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge. Joan Estelrich n’és nomenat director.
Es publica el primer volum de la col·lecció, el poema filosòfic De la natura, de Lucreci, traduït per Joaquim Balcells. A partir d’aquest moment es publiquen regularment diversos volums cada any.
Es publica la traducció completa de les tragèdies d’Èsquil, a cura de Carles Riba.
Es publica l’últim volum abans de la fi de la Guerra civil, Dels deures de Ciceró, en traducció d’Eduard Valentí.
Es publica el primer volum després de la Guerra, la vida d’Alexandre i Cèsar de Plutarc. El traductor era Carles Riba, però el seu nom no hi consta perquè el règim l’havia represaliat.
Es reprèn la publicació regular de la Bernat Metge, sense cap permís específic de la censura.
Mor Francesc Cambó. La seva filla Helena i Ramon Guardans, marit seu, continuen finançant la col·lecció.
Es publiquen totes les tragèdies de Sòfocles en la traducció de Carles Riba.
Mor Joan Estelrich, director de la Bernat Metge. Carles Riba passa a ser-ne el nou director.
Mor Carles Riba. La direcció de la col·lecció passa a un Consell de Direcció del qual formen part, entre altres, Miquel Dolç i Josep Vergés.
Es publica l’Eneida de Virgili en traducció de Miquel Dolç.
Ramon Guardans i Helena Cambó creen l’Institut Cambó, la fundació que gestionarà i donarà continuïtat a la col·lecció Bernat Metge en endavant.
Mor Ramon Guardans. La seva vídua, Helena Cambó, passa a ser presidenta de l’Institut Cambó. El seu fill, Francesc Guardans, és nomenat vicepresident executiu.
Una col·lecció de cinquanta volums facsímils de la Bernat Metge es distribueix als quioscos amb un gran èxit de públic.
Cinquanta volums facsímils de la Bernat Metge es venen als quioscos en col·laboració amb el diari Ara. En el marc d’aquest projecte, més de mil escoles catalanes reben la col·lecció per a les seves biblioteques.
El grup cooperatiu Som agafa el relleu de l’Institut Cambó en la gestió de la Bernat Metge, amb l’objectiu d’impulsar-la.
Balcells 2013: Albert Balcells: Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943. De L’Avenç a l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2013; “Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica” XCV.
Cambó 1981: Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), Barcelona: Alpha, 1981.
Cambó 1982a: Francesc Cambó, Meditacions (dietari 1936-1940), Barcelona: Alpha, 1982.
Cambó 1982b: Francesc Cambó, Meditacions (dietari 1941-1946), Barcelona: Alpha, 1982.
Estelrich 1922: Joan Estelrich, Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins, Barcelona, Editorial Catalana, 1922. Té versió electrònica.
D’Ací d’Allà 1929: redacció, D’Ací d’Allà. Magazine català, núm. 139, 1929 (juliol).
Esplugues 1928: Miquel d’Esplugues, “La Fundació Bíblica Catalana”, dins La sagrada Bíblia, vol. 1, Barcelona: Alpha, 1928, p. II.
Fontbona 2001: Francesc Fontbona, “El mecenatge en la dinàmica cultural”, dins El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu 125è Aniversari, Barcelona: Alpha, 2001, p. 125-139.
Franquesa 2011: Montserrat Franquesa Gòdia, “Les primeres col·leccions bilingües dels clàssics grecs i llatins a Europa i al primera Catalunya: la col·lecció de la Fundació Bernat Metge”, Revista d’història de la traducció, núm. 5. Té versió electrònica.
Gracia 2011: Francisco Gracia Alonso, Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio, Madrid: Marcial Pons Historia, 2011.
Massot 1998: Josep Massot i Muntaner, Tres escriptors davant la guerra civil. Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979.
Mayer 2001: Marc Mayer, “La pervivència dels clàssics com a fonament de la cultura catalana universal”, dins El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu 125è Aniversari, Barcelona: Alpha, 2001, p. 269-280.
Ortín 2008: Marcel Ortín, “La Fundació Bernat Metge”, Visat núm. 6, 2008. Té versió electrònica.
Pòrtulas 2010: Jaume Pòrtulas, “Para una historia de la Fundació Bernat Metge entre 1922 y 1936”, dins La historia de la literatura greco-latina durante la Edad de Plata de la cultura espanyola (1868-1936). Analecta malacitana. Annex LXXVIII, 269-294.
Riba 1937: Carles Riba, “La Fundació Bernat Metge”, Nova Ibèria, 3/4, s/d (1937). Té versió electrònica.
Riquer 2010: Borja de Riquer, “Joan Estelrich i Francesc Cambó: les complexes relacions entre intel·lectuals i polítics”, dins Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich. Palma-Felanitx 17, 18 i 24 d’octubre de 2008, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Consell de Mallorca, 2010, “Textos i Estudis de Cultura Catalana” 161, p. 107-132.